Per opinios del sub-president s'han traspast les croniques a la pagina principal del blog, ara per ara la secció de Croniques quedarà situada a la pagina principal del blog, d'aquesta manera serà mes facil la seva lectura a tothom.
A les persones que van fer algun comentari de les croniques no ha sigut posible traspar-les, les podeu tornar a escriure.
Graciès.
dimarts, 9 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
Ultra-atletes
Com bé vareu poder llegir a la seva crònica, el nostre president va acabar la seva primera marató, ni més ni menys que de muntanya, fa unes setmanes. Més de 5 hores amb 42 km, i uns quants milers de metres de desnivell acumulat, recorreguts. No puc més que admirar la seva força i valor. Un exemple pels que ens conformem amb uns 10 km ben fets. En tot cas, la seva fita i una sèrie de noticies escoltades a la radio m’ha fet pensar sobre on estan els nostres límits com a corredors. I el que potser és més important, si els nostres límits són físics o psicològics?.
Evidentment, al nivell ens que ens movem els modestos aficionats, el límit és psicològic; pels que sortir una horeta un dia qualsevol després de la feina (pot ser a les fosques en una tarda freda) ja és més que un repte. Més enllà d’això hi ha els reptes personal de cadascú, com bé va demostrar el Jeroni, buscant els seus límits, el final de la seva resistència. Així, una mitja marató, una marató o pot ser una triatló és un somni que ens demanarà mesos de preparació. Un cop feta repetirem o no però mai serà una experiència buida de contingut. Però els “professionals”, les maquines humanes de córrer, fins on podem arribar?
A la primera edició de l’era moderna de les olimpíades (Atenes, 1896) es va incloure La Marató, proba icona del atletisme, com a la proba reina, i encara ho segueix sent. Llavors es van córrer 40 Km i la va guanyar el corredor local Spiridon Louis amb un temps de 2:58:50. No va ser fins a les olimpíades de Londres 1908 que es van corre els 42 Km 195 m actuals, casualment la distancia que separava el palau de Windsor, des de on la família reial volia veure la sortida, de l’estadi olímpic. El primer en arribar va ser el carter italià Dorando Pietri, encara que va ser desqualificat al ser ajudat pels comissaris en desmaiar-se als compassos finals de la carrera. Malgrat tot va ser el guanyador moral. En parlaré un dia amb més detall. En aquella època es competia més que entrenats, amb coratge i orgull.
Evidentment, al nivell ens que ens movem els modestos aficionats, el límit és psicològic; pels que sortir una horeta un dia qualsevol després de la feina (pot ser a les fosques en una tarda freda) ja és més que un repte. Més enllà d’això hi ha els reptes personal de cadascú, com bé va demostrar el Jeroni, buscant els seus límits, el final de la seva resistència. Així, una mitja marató, una marató o pot ser una triatló és un somni que ens demanarà mesos de preparació. Un cop feta repetirem o no però mai serà una experiència buida de contingut. Però els “professionals”, les maquines humanes de córrer, fins on podem arribar?
A la primera edició de l’era moderna de les olimpíades (Atenes, 1896) es va incloure La Marató, proba icona del atletisme, com a la proba reina, i encara ho segueix sent. Llavors es van córrer 40 Km i la va guanyar el corredor local Spiridon Louis amb un temps de 2:58:50. No va ser fins a les olimpíades de Londres 1908 que es van corre els 42 Km 195 m actuals, casualment la distancia que separava el palau de Windsor, des de on la família reial volia veure la sortida, de l’estadi olímpic. El primer en arribar va ser el carter italià Dorando Pietri, encara que va ser desqualificat al ser ajudat pels comissaris en desmaiar-se als compassos finals de la carrera. Malgrat tot va ser el guanyador moral. En parlaré un dia amb més detall. En aquella època es competia més que entrenats, amb coratge i orgull.
Actualment el record “oficiós” de marató el té l’etiop Haile Gebrselassie amb 2:03:59 i en dones la britànica Paula Radcliffe amb 2:15:25. Bufar i fer ampolles.A mesura que s’han anat succeït records, la marató ha deixat de ser el repte màxim dels corredors pel que s’han anat afegint kilòmetres i dificultats a les probes atlètiques de fons, no dins del circuit “oficial” sí en infinitat de probes i competicions organitzades. Si puc fer 42 Km, perquè no 84 km?
Com a una bona mostra tenim les probes denominades ultrarunning, on es posen per davant dels competidor de 50 a 100 km en les més diverses localitzacions arreu del món, cada una més acollidora que l’altra.
Per exemple tenim a casa nostra la costa brava xtrem running, amb uns assequibles 125 km i 5500 m de desnivell positiu en tres dies.
http://www.costabravaxtremrunning.com/es/edicio_2011.php
També destacar les Ironman series (en aquest cas en modalitat triatló: 4 km nedant, 180 km en bici i una marató per acabar de escalfar les cames), on el corredor català Marcel Zamora ha guanyat 5 vegades la proba de Nisa. Quina maneta!
http://ironman.com/events/ironman
Per acabar de complicar la cosa s’han hagut de triat les localització més dures possibles, destacant, entre moltes d’altres:
Les curse d’alta muntanya com la GR-20 de Córcega, amb récord de Kilian Jornet. Parlaré un día de aquest home. 200 Km amb 12800 m de desnivell en 32h54’!!!
http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=6216
The Jungle Marathon (a la selva brasilera)
I per mi la més dura de totes, The Artic Ice Marathon http://www.icemarathon.com/Res més que 100 Km a l’antártida, a -20ºC de mitjana, 24 h seguides de sol encegador, on bufen els forts vents catabàtics i on ni tant sols hi viuen els pingüins. Per 10.000 $ t’hi porten a gaudir d’aquest exclusiu esdeveniment.
Doncs, què més podem afegir-hi: córrer dintre d’una cova, sobre un volcà, el París-Dakar corrent,... El més fort és que pot ser algun d’aquests ja ho estan fent. Després de realitzar aquest estudi cada cop tinc més clar que els límits dels corredors encara estan per trobar i que els fixen més la imaginació i la voluntat que el nostre cos. Res a veure amb els tristos mortals que en conformem, eufòrics, amb les nostres petites victòries; conquestes de castells de cartró.Per acabar, us recomano aquesta magnífica crònica, en anglès, d’un ultratleta sobre la seva cursa de 100 milles (161 Km). Tot un cúmul de sensacions, sense dubte.
http://www.ultrarunning.com/ultra/features/spotlight/running-the-headlands-100.shtml
Salutacions.
dilluns, 1 de novembre del 2010
LA MARATÓ DEL MEDITERRANI. TAMBÉ LA MEVA PRIMERA
Hola a tots¡¡
Doncs seguint al Jeroni, també vaig fer la meva primera marató. Va ser al Canal Olimpic de Castelldefels on es donava la sortida i l’arribada. Una marató gaire complicada, si es que en hi ha d’ aquestes, plana i tota sobre ciment. La sortida va ser comú per als 10 Km , per la Mitja i per la Marató.
I com va anar? Jo penso que mentalment estava preparat per a fer-la, i fisicament (tret d’ alguna de les tonteries que mai falten entre els que correm) anava participant en curses i em trobava fort. Però, es clar, per una marató aixó no es prou. No havia fet distancies llargues, i imagino que això es important. Aixi i tot, m’ havia proposat anar fent uns 5 minuts i 20 segons per km. Tot va anar bé, el pas dels 10Km estava dintre del programat i també el pas de la Mitja , i anavent passant els kms, 24, 25 ,26 i jo al meu ritme.
Però no sé si heu sentit parlar-ne del mur de la marató, cap als 30 km , quan diuen que s’ acaben les reserves de glucògen, i s’ inicia una espècie de batalla entre el cos i la ment, el cos no pot més i la ment rep missatges negatius del cos, i es questiona per a qué seguir patint, total que cap el km 31 de cop me van venir ganes d’ aturar-me, però anava bé respecte al temps i vaig resistir la temptació, però aquesta es va fer més gran un km desprès, i vaig acabar aturant-me per primera vegada.
No podia mes. Tenia els peus molt dolorits (el tendó d’ Aquiles em feia mal, i els dos dits petits els tenia llagats) però aquest dolor era soportable. El pitjor era que els músculs de les cames semblaven buits per dintre i no volíen treballar, i literalment no podia aixecar els peus, semblaven apegats a terra, aixi que, caminava... corria...caminava...estirava...corria... cada kilòmetre que passava caminava més i corria menys.
El rellotge no importava ja, l’important era arribar...com fós. No podia fallar. I aixi van passant uns quants kilòmetres d’ infern, els 35, 36, 37, 38...durs i dificils d’ explicar, fins que arribo al canal, on encara calia donar tota la volta, (els 2 km i mig finals), a cada tant, estirava, caminava, i intentava còrrer, però no podia, es veia l’ arribada, però no la manera d’ arribar, fins que m’ adelanta un noi, que em va semblar que anava pitjor que jo, i vaig decidir seguir-lo encara que a un pas penòs, però va ajudar-me a arribar fins el km 41, i vet aqui que no sé quina reacció quimica em va fer sentir millor.. els pulmons s’ eixamplaven...el cos es redreçava... les cames responien.. vaig accel.lerar una mica i desprès de tot vaig poder fer una arribada prou honrosa, per al que realment havia anat quedant darrera.
Ja sé que tot plegat pot semblar una mica èpic, pero us puc assegurar que real como la vida misma.
Aqui podeu trobar l’ enllaç del meu minut d’ arribada.
I fins la de Barcelona¡¡¡¡o no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)