Per opinios del sub-president s'han traspast les croniques a la pagina principal del blog, ara per ara la secció de Croniques quedarà situada a la pagina principal del blog, d'aquesta manera serà mes facil la seva lectura a tothom.
A les persones que van fer algun comentari de les croniques no ha sigut posible traspar-les, les podeu tornar a escriure.
Graciès.
dimarts, 9 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
Ultra-atletes
Com bé vareu poder llegir a la seva crònica, el nostre president va acabar la seva primera marató, ni més ni menys que de muntanya, fa unes setmanes. Més de 5 hores amb 42 km, i uns quants milers de metres de desnivell acumulat, recorreguts. No puc més que admirar la seva força i valor. Un exemple pels que ens conformem amb uns 10 km ben fets. En tot cas, la seva fita i una sèrie de noticies escoltades a la radio m’ha fet pensar sobre on estan els nostres límits com a corredors. I el que potser és més important, si els nostres límits són físics o psicològics?.
Evidentment, al nivell ens que ens movem els modestos aficionats, el límit és psicològic; pels que sortir una horeta un dia qualsevol després de la feina (pot ser a les fosques en una tarda freda) ja és més que un repte. Més enllà d’això hi ha els reptes personal de cadascú, com bé va demostrar el Jeroni, buscant els seus límits, el final de la seva resistència. Així, una mitja marató, una marató o pot ser una triatló és un somni que ens demanarà mesos de preparació. Un cop feta repetirem o no però mai serà una experiència buida de contingut. Però els “professionals”, les maquines humanes de córrer, fins on podem arribar?
A la primera edició de l’era moderna de les olimpíades (Atenes, 1896) es va incloure La Marató, proba icona del atletisme, com a la proba reina, i encara ho segueix sent. Llavors es van córrer 40 Km i la va guanyar el corredor local Spiridon Louis amb un temps de 2:58:50. No va ser fins a les olimpíades de Londres 1908 que es van corre els 42 Km 195 m actuals, casualment la distancia que separava el palau de Windsor, des de on la família reial volia veure la sortida, de l’estadi olímpic. El primer en arribar va ser el carter italià Dorando Pietri, encara que va ser desqualificat al ser ajudat pels comissaris en desmaiar-se als compassos finals de la carrera. Malgrat tot va ser el guanyador moral. En parlaré un dia amb més detall. En aquella època es competia més que entrenats, amb coratge i orgull.
Evidentment, al nivell ens que ens movem els modestos aficionats, el límit és psicològic; pels que sortir una horeta un dia qualsevol després de la feina (pot ser a les fosques en una tarda freda) ja és més que un repte. Més enllà d’això hi ha els reptes personal de cadascú, com bé va demostrar el Jeroni, buscant els seus límits, el final de la seva resistència. Així, una mitja marató, una marató o pot ser una triatló és un somni que ens demanarà mesos de preparació. Un cop feta repetirem o no però mai serà una experiència buida de contingut. Però els “professionals”, les maquines humanes de córrer, fins on podem arribar?
A la primera edició de l’era moderna de les olimpíades (Atenes, 1896) es va incloure La Marató, proba icona del atletisme, com a la proba reina, i encara ho segueix sent. Llavors es van córrer 40 Km i la va guanyar el corredor local Spiridon Louis amb un temps de 2:58:50. No va ser fins a les olimpíades de Londres 1908 que es van corre els 42 Km 195 m actuals, casualment la distancia que separava el palau de Windsor, des de on la família reial volia veure la sortida, de l’estadi olímpic. El primer en arribar va ser el carter italià Dorando Pietri, encara que va ser desqualificat al ser ajudat pels comissaris en desmaiar-se als compassos finals de la carrera. Malgrat tot va ser el guanyador moral. En parlaré un dia amb més detall. En aquella època es competia més que entrenats, amb coratge i orgull.
Actualment el record “oficiós” de marató el té l’etiop Haile Gebrselassie amb 2:03:59 i en dones la britànica Paula Radcliffe amb 2:15:25. Bufar i fer ampolles.A mesura que s’han anat succeït records, la marató ha deixat de ser el repte màxim dels corredors pel que s’han anat afegint kilòmetres i dificultats a les probes atlètiques de fons, no dins del circuit “oficial” sí en infinitat de probes i competicions organitzades. Si puc fer 42 Km, perquè no 84 km?
Com a una bona mostra tenim les probes denominades ultrarunning, on es posen per davant dels competidor de 50 a 100 km en les més diverses localitzacions arreu del món, cada una més acollidora que l’altra.
Per exemple tenim a casa nostra la costa brava xtrem running, amb uns assequibles 125 km i 5500 m de desnivell positiu en tres dies.
http://www.costabravaxtremrunning.com/es/edicio_2011.php
També destacar les Ironman series (en aquest cas en modalitat triatló: 4 km nedant, 180 km en bici i una marató per acabar de escalfar les cames), on el corredor català Marcel Zamora ha guanyat 5 vegades la proba de Nisa. Quina maneta!
http://ironman.com/events/ironman
Per acabar de complicar la cosa s’han hagut de triat les localització més dures possibles, destacant, entre moltes d’altres:
Les curse d’alta muntanya com la GR-20 de Córcega, amb récord de Kilian Jornet. Parlaré un día de aquest home. 200 Km amb 12800 m de desnivell en 32h54’!!!
http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=6216
The Jungle Marathon (a la selva brasilera)
I per mi la més dura de totes, The Artic Ice Marathon http://www.icemarathon.com/Res més que 100 Km a l’antártida, a -20ºC de mitjana, 24 h seguides de sol encegador, on bufen els forts vents catabàtics i on ni tant sols hi viuen els pingüins. Per 10.000 $ t’hi porten a gaudir d’aquest exclusiu esdeveniment.
Doncs, què més podem afegir-hi: córrer dintre d’una cova, sobre un volcà, el París-Dakar corrent,... El més fort és que pot ser algun d’aquests ja ho estan fent. Després de realitzar aquest estudi cada cop tinc més clar que els límits dels corredors encara estan per trobar i que els fixen més la imaginació i la voluntat que el nostre cos. Res a veure amb els tristos mortals que en conformem, eufòrics, amb les nostres petites victòries; conquestes de castells de cartró.Per acabar, us recomano aquesta magnífica crònica, en anglès, d’un ultratleta sobre la seva cursa de 100 milles (161 Km). Tot un cúmul de sensacions, sense dubte.
http://www.ultrarunning.com/ultra/features/spotlight/running-the-headlands-100.shtml
Salutacions.
dilluns, 1 de novembre del 2010
LA MARATÓ DEL MEDITERRANI. TAMBÉ LA MEVA PRIMERA
Hola a tots¡¡
Doncs seguint al Jeroni, també vaig fer la meva primera marató. Va ser al Canal Olimpic de Castelldefels on es donava la sortida i l’arribada. Una marató gaire complicada, si es que en hi ha d’ aquestes, plana i tota sobre ciment. La sortida va ser comú per als 10 Km , per la Mitja i per la Marató.
I com va anar? Jo penso que mentalment estava preparat per a fer-la, i fisicament (tret d’ alguna de les tonteries que mai falten entre els que correm) anava participant en curses i em trobava fort. Però, es clar, per una marató aixó no es prou. No havia fet distancies llargues, i imagino que això es important. Aixi i tot, m’ havia proposat anar fent uns 5 minuts i 20 segons per km. Tot va anar bé, el pas dels 10Km estava dintre del programat i també el pas de la Mitja , i anavent passant els kms, 24, 25 ,26 i jo al meu ritme.
Però no sé si heu sentit parlar-ne del mur de la marató, cap als 30 km , quan diuen que s’ acaben les reserves de glucògen, i s’ inicia una espècie de batalla entre el cos i la ment, el cos no pot més i la ment rep missatges negatius del cos, i es questiona per a qué seguir patint, total que cap el km 31 de cop me van venir ganes d’ aturar-me, però anava bé respecte al temps i vaig resistir la temptació, però aquesta es va fer més gran un km desprès, i vaig acabar aturant-me per primera vegada.
No podia mes. Tenia els peus molt dolorits (el tendó d’ Aquiles em feia mal, i els dos dits petits els tenia llagats) però aquest dolor era soportable. El pitjor era que els músculs de les cames semblaven buits per dintre i no volíen treballar, i literalment no podia aixecar els peus, semblaven apegats a terra, aixi que, caminava... corria...caminava...estirava...corria... cada kilòmetre que passava caminava més i corria menys.
El rellotge no importava ja, l’important era arribar...com fós. No podia fallar. I aixi van passant uns quants kilòmetres d’ infern, els 35, 36, 37, 38...durs i dificils d’ explicar, fins que arribo al canal, on encara calia donar tota la volta, (els 2 km i mig finals), a cada tant, estirava, caminava, i intentava còrrer, però no podia, es veia l’ arribada, però no la manera d’ arribar, fins que m’ adelanta un noi, que em va semblar que anava pitjor que jo, i vaig decidir seguir-lo encara que a un pas penòs, però va ajudar-me a arribar fins el km 41, i vet aqui que no sé quina reacció quimica em va fer sentir millor.. els pulmons s’ eixamplaven...el cos es redreçava... les cames responien.. vaig accel.lerar una mica i desprès de tot vaig poder fer una arribada prou honrosa, per al que realment havia anat quedant darrera.
Ja sé que tot plegat pot semblar una mica èpic, pero us puc assegurar que real como la vida misma.
Aqui podeu trobar l’ enllaç del meu minut d’ arribada.
I fins la de Barcelona¡¡¡¡o no.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Cursa Solidaria Pais del Cava
Aquest diumenge hem tornat a participar, amb una nodrida representació dels sansasua, a la cursa solidaria del cava 2010. No podiem deixar passar la cursa de casa nostra. Us adjunto els resultats:
http://confrariacava.com/cursa.php
Com sempre la seva recaptació ha estat destinada a la marató de TV3, enguany dedicada a la parálisi cerebral.
Com sempre la seva recaptació ha estat destinada a la marató de TV3, enguany dedicada a la parálisi cerebral.
Un fantástic día asoleiat ens ha rebut al corredors, benvingut en aquest matí fresquet. La meva impressió d’aquesta edició ha estat molt bona. La organització ha estat a l’alçada de les millors curses: la dels autocars que et porten entre Vilafranca y Sant Sadurní, la recollida de dorsals, la rebuda a la arribada, el lliurament de premis. Encara que, sobretot, el millor de la cursa és el horari. Perfecte pel que no ens agrada llevar-nos d’hora els diumenges. Algunes de les coses que trobaba a faltar anys anteriors, con labavos a la sortida, han estat corretgides, encara que podríen haver-ne possat algun més. També s’han separat els competidor que farien la cursa corrent amb els participants cominadors. Sense dubte s’aprecía que hi ha interès en anar progressant, cosa que começa a ser indispensable. Com va sent habitual en moltes de les curses en que participem, el nombre de participants ha crescut notablement, possant a prova l’organització de aquests esdeveniments.
Si el que escriu hagués de sugerir alguna aspecte a millorar potser sería la col.locació del avituallaments. El primer el trobem massa a prop (al Km 4) i el segon (al Km 9) just al acabar la pujada del “Sol i Vi”, on molts arribem ofegats. Possiblement avançant-lo uns pocs metres sería més cómode pels corredors. Malgrat tot, és posible que els que la fan caminants no pensarán el mateix; no pot ploure a gust de tothom.
En resum, hem gaudit d’un matí molt agradable després d’aquesta cursa tan recomanable. Sense dubte el millor ha estat el tercer lloc a la seva categoría obtingut per a la nostra companya Fátima Becerra (cinquena a la general femenina), pel que la volem felicitar des d’aquí. Al Sansasua les noies són les que més premis han recollit i no dubtem que seguirá sent així. Ens haurém de possar les piles.dimecres, 6 d’octubre del 2010
Marató de Collserola
CRÒNICA MARATÓ de COLLSEROLA. LA MEVA PRIMERA MARATÓ.
Després de una setmana de descans, després dels últims entrenaments més intensos, arriba el gran moment esperat, la primera Marató, en aquest cas la Marató de Collserola de Muntanya, 42km i 3100m de desnivell acumulat. L'última setmana l’he passada de repòs i esperant que les molèsties que tenia marxessin. Crec que és el millor que vaig poder fer.
Arriba dissabte, truco als companys i quedem a les 6:30 per sortir de casa ja que la sortida és a les 8:00. Em vaig a dormir d’hora.
Diumenge a les 5:40 rebo una trucada al mòbil, els companys que marxen en 2 minuts i jo encara al llit. Ja vaig veure que començava malament el dia; encara no havia sonat el despertador, ufff, esmorzo corrents i malament, en fico la roba i agafo la maleta (sort que ho vaig ficar apunt el dia abans), surto de casa i em trobo els companys esperant-me. Tenien por de anar massa justos i em van enviar un sms a un mòbil que no era el meu , jajaja. Una errada la pot tenir qualsevol. Arribem a les 6:30 a Barcelona i encara estan inflant l’arc d’arribada. Mentrestant, varem estar una estoneta esperant que ens donin els dorsals ( una cartolina plastificada amb caselles per fitxar als punts de control ). Anem al cotxe a ficar la vaselina, reflex, etc... i caminem cap a la sortida, on ens trobem amb un company del Fondistes Penedès, era la seva 52a Marató. Evidentment, ni se’m va passar per el cap intentar seguir-lo; jo tenia clar que aniria al meu ritme.
8:00 del mati puntualment, la sortida. Els primers 2 km són de pujada, que es fan mig caminant i trotant. Tinc por, sembla que ja tinc molèsties; aquest trosset el faig enganxat als companys però al arribar a la primera baixada els perdo de vista, em comença a passar tothom, crec que sóc dels últims-últims. No vull forçar, estic al km 3, mentalment prego per que no m’agafí cap dolor. El primer que me n’adono és que el circuit no està gaire ben senyalitzat; molta gent es passa els senyals i tenen que recular. És per això que és important anar en grup si no saps el recorregut, però jo no puc seguir el ritme de la gent. Van passant els controls i els avituallaments (cal dir que els avituallaments estan molt ben organitzats i col·locats, on no va faltar de res). Al cap d’una estona vaig començar a trobar a gent al control del km 17, però jo vaig anar a la meva, una mica d’aigua i a seguir corrent, cap el km 20. Allà em trobo amb els meus companys. Un em diu que s’ha lesionat els bessons. Quina putada, només de pensar el fart de patir que s’ha fet, ja en fa mal a mi. Anaven passant els km i els controls i jo a la meva, això sí, a cada control reflex als genolls i a l’abductor dret, estava cascadet. En arribar a la mitad del recorregut, previsor, vaig començar a consumir alguna barreta i alguna beguda isotònica, però sense deixar refredar el cos. Al punt 21 portava 2:45 hores i jo pensava: “el primer ha d’estar a punt d’arribar i jo estic per la meitat” però no em vaig deixar desanimar i vaig continuar a la meva, poc a poc i bona lletra.
Em vaig quedar parat de la quantitat de gent que va en bici per aquelles muntanyes, la gent que passeja, és impressionant. Hi ha més gent que a les rambles.
El circuit continua trencacames a partir del km 18 al 38 la cosa es fa força difícil, ja que tinc que caminar bastant, les pujades són duretes i les baixades en alguns punts es fan bastant pronunciades. La veritat és que si m’arribo a perdre per Collserola no se si hagués estat capaç de tornar, allò és com un laberint, no vaig saber situar-me en cap moment, estava perdut seguint les senyals, gràcies que no em vaig perdre.
A partir del km 30 - 35 van començar a sorgir-me dolors més forts (el famós “mur”), les cames força carregades, la planta del peu esquerra i l’empenya del peu dret, i no ens deixem l'abductor; ja començava a ser un infern. Sense cap altra posibilitat, no podia anar més ràpid i no aconseguia seguir el ritme de la gent que tenia per davant meu, però no em vaig deixar portar, vaig baixar el ritme una mica i vaig continuar a pas de formiga cap a la arribada. Per acabar de arrodonir-lo, els últims 2 km vaig trobar una pendent molt p....., quin mal, la vaig baixar quasi-quasi caminant, no podia córrer ja i no podia permetre’m el luxe de relliscar i caure. Vaig sacrificar un minutet per arribar a la arribada corrent i amb un somriure a la cara, penso; “estic millor del que em pensava, he tardat 5:34:41, i encara tinc forces”. Un altre tema són els dolors que anava arrossegant, però encara podria córrer una mica més, en vull quedar amb aquesta sensació.
La bossa d’obsequi esta composta per una tovallola i ja està, en feia il·lusió una samarreta que fiqués Marató, però be, la pròxima vegada serà.
L’endemà, amb el cos adolorit, tinc ganes de córrer, tinc ganes de sortir en bici, estic eufòric, però sé que sortir no serà bo per mi, i amb la ment freda vull esperar fins dimecres per poder fer una sortida de 15 minutets i fer exercicis de estirament, a veure com reacciona el cos.
Amb la satisfacció del bon resultat em plantejo els pròxims reptes : fer alguna Duatlò i l’any vinent preparar Zegama, a veure si sóc capaç.
Per acabar, vull donar les gràcies als meus companys que m’han fet costat, i sobre tot a la meva família, que sempre m’han ajudat i animat.
Gràcies.
Jeroni Sabaté
Subscriure's a:
Missatges (Atom)